Fa més d’un any em ronda una idea pel cap. Una idea que és un projecte d’envergadura mitjana en el qual intervindrien persones de diferents disciplines, tot creant unes sinèrgies enfocades a un objectiu final. Quan al llarg d’aquest any he tingut la oportunitat de parlar amb coneguts que crec que hi podien encaixar, tots han valorat la idea com a interessant, com a bona també, però finalment ningú no s’ha volgut mullar de debò i la cosa ha quedat en només una conversa.

Tot i això, no he deixat mai de pensar-hi, cultivant una llavor que creix a la meva ment i s’estructura poc a poc; amb temps per assentar les idees i tornar-les a pensar en fred, millorar-les, pensar que és una bona idea, i com parlo amb mi mateixa, dir-me que és una idea fantàstica tot i que potser no ho sigui.

D’altra banda, tot fent un incís, a casa sempre comentem que al món hi ha dos tipus de persones: les paradetes i les culs inquietes. És a dir, la gent que no té gaire activitat o en té la justa i que espera que tot els vingui caigut del cel; i la gent que tot i tenir força obligacions se les empesca per fer i organitzar més coses i que sempre acaben anant de bòlid.
I a mi m’agrada relacionar-me amb el segon grup.

Fet aquest incís, diré que tinc la sort de topar-me amb molta gent cul inquieta; podria ser que simplement la gent més passiva no em crida l’atenció, o que m’hi avinc més amb els culs inquiets…
La qüestió és que fa uns dies parlava amb una amiga cul inquieta i li vaig acabar confessant aquesta idea. I sorpresa. No només em va seguir el rollo, sino que a més em penso que anava de debó!

Li estem donant voltes… però em penso que aquest cop ,sí.    🙂

Advertisements