En la preparació del meu primer part, vaig avisar que no volia visites. Era una situació desconeguda i desconeixia com estaria, com em trobaria, com estaria d’ànims, etc.
Vaig anar veient un munt de blogs on totes les autores se sentien igual, despotricaven de les actuacions i atencions rebudes i de la poca sensibilitat que de vegades mostra la gent.

Fa temps que volia escriure les meves impressions al respecte sobre què va acabar passant. He volgut deixar distància temporal per no ferir sensibilitats, però amb un altre part imminent i les ganes de desfogar-me, ho deixaré anar tot ara.

1. Un hospital no és un bar

Cada matí les infermeres em portaven una ampolla gran d’aigua, per a mi, per a que estigués ben hidratada, em recuperés del part i tingués prou líquid per produïr llet. Llet. Doncs bé, seria perquè era estiu i la gent venia acalorada, que aquella aigua acabava sent de domini públic. Ni tan sols sé d’on van sortir els gots de plàstic, però recordo haver-ne vist…

2. No tornaré a fer el lavabo

Ja he dit que l’hospital no és un bar, però com la gent es pensa que sí, doncs si els entra la pixera, allà que hi van. Recordo que a les hores de parir vaig anar al lavabo i quan vaig acabar em vaig ajupir per netejar el terra que havia tacat, perquè sí, les parteres podem anar deixant rastre a la que ens treiem les calces. És així. I ho vaig fer “per si havia d’entrar-hi algú“. Ara em dic a mi mateixa que en què coi pensava, que un lavabo d’hospital no és un lavabo públic, és un espai per la persona ingressada i que únicament s’ha de mantenir en condicions per respecte a la persona que vingui a netejar-lo, no a qui ve a beure’s la teva aigua i li entra la pixera!

3. Respecta l’hora de la migdiada

El Pol va néixer a mitja tarda. La resta de tarda vam tenir a la família de visita, i quan per fi van marxar tots (ho sento, família, enteneu que després de tot el dia de part volgués descansar i estar a soles amb el nen i el pare de la criatura. No, no ho sento, què carai!) ja era de nit. Aquella primera nit pràcticament no vam dormir gens ni mica. Estàvem massa enfeinats mirant el nen. I al dia següent, les visites es van anar encadenant una darrera l’altra, entrava al lavabo i m’havia d’afanyar perquè sentia que entrava gent, ni tan sols després de dinar va deixar de venir gent. Així que va arribar la nit i jo anava d’empalmada sense haver fet ni vint minuts de migdiada…

4. No tornaré a deixar de dinar

Precisament per tota la desfilada de visites, de vegades venien a retirar-me la safata del dinar i ni tan sols l’havia obert. No m’agrada menjar sola amb espectadors, i per allò de ser educada i atendre les visites, anava deixant passar l’estona… I amb la gana que vaig passar el dia del part, no ho havia d’haver fet!

5. No tornaré a marxar per alimentar el meu fill

Qualsevol mare sap que com a mínim amb el primer fill (a partir del segon, encara no puc parlar-ne), a la majoria no ens fa una gran il·lusió tenir espectadors a l’hora de treure la teta quan fa només unes hores que t’hi dediques; tant mare com nadó ens hem d’acostumar l’un a l’altre i és un moment que requereix paciència i pau per a que la lactància materna comenci amb bon peu.
Però a la gent tan se li en fot. Que s’està a l’habitació d’hospital amb aire acondicionat i aigua, amics i família. Recordo un dia que no sé quanta gent tenia, i com que vaig tenir la sort que em van posar en una habitació amb un mini rebedor amb dos butaques, me n’hi vaig anar jo cap allà. I allà asseguda a les fosques a un metre de la porta, seguia entrant gent! Què serà el proper que faci? Tancar-me al lavabo! No! M’hi he de negar! Tothom fora, coi! (ja veurem què explico d’aquí un mes…)

6. No anar a passar l’estona

Una dona acabada de parir no és una malalta, d’acord, però és una persona que està patint canvis físics i mentals, i no està per aguantar rollos. I un hospital no és un punt de trobada ni un cinema ni un centre comercial. No es pot anar perquè mira, estava a casa i m’he dit ves cap allà i així de pas veus el nen, o perquè mira, estic esperant a que algú altre surti de la feina i hi he quedat aquí. Clar, com que hi ha aire acondicionat i s’hi està tan bé… no?


7. No preguntis coses que no vénen al cas

A les hores de parir, no dic dies, dic hores i quan dic hores dic 3 hores, una persona em va preguntar: “I què, t’ha donat depressió post-part o alguna cosa?” ……….  ………..  ………… ……….. ………… QUINA CLASSE DE PREGUNTA ÉS AQUESTA????   QUINA CLASSE DE COMENTARI ÉS AQUEST PER FER-LI A UNA DONA QUE ENCARA TÉ ELS EFECTES DE L’EPIDURAL FENT-LI PESSIGOLLES ALS MALUCS????
El més fort és que hores més tard, ja podriem parlar de dies, però no gaires, alguna persona més de visita m’ho va preguntar. No és ni el lloc, ni el moment, ni el comentari adequat. Ni en aquell moment ni mai. És un tema seriós que mereix respecte i delicadesa, i del qual no en vull parlar perquè en desconec moltes coses, però de ben segur que la pregunteta sobra, i més si estàs en un ambient distés i feliç.

TAMBÉ VAIG TENIR BONES VISITES

A tot això he de dir que el fet d’haver sigut mare a l’agost va fer que molta gent estigués fora de vacances i que de fet tampoc tingués tantíssimes visites… Però com sempre, totes ben acumulades i deixant el record de les coses que no s’han de fer.
Vaig tenir visites desconegudes per mi, que també van seure a la butaca del pacient, aquella plastificadaMaternitat, Klimt que hi ha al costat del capçal i que jo considero que és la butaca del pacient, on les infermeres t’ajuden a seure si et vols incorporar i et costa… I que precisament està plastificada per facilitar la neteja de fluïds de pacient… I jo de mentres asseguda al llit incòmoda perquè estaven tots els seients ocupats. (Aquestes persones no il·lustren el títol d’aquest paràgraf)

També vaig tenir visites, desconegudes i conegudes, que van fer una visita digna de ser mencionada i reconeguda. Gent que no m’hagués importat que s’hi haguéssin quedat més estona, tot i que aleshores haguéssin passat a l’altre bàndol. Persones que van fer una visita estrictament de cortesia, per saludar, preguntar com em trobava, dir que quin nen més guapo tenia i marxar als deu minuts dient que em deixaven que havia de descansar. I una d’aquestes visites portava una caixa plena de bolquers! Però dels regals, ja en parlaré més tard….

Anuncis