Pareixes, passen 40 dies i ja està. Ja has passat el postpart. Estàs molt bé, la casa està com una patena i tu, pentinada i pintada com una reina. I encara et queden dies de vacances en forma de baixa que has d’agraïr…
Doncs no, és clar que no… Hi he estat pensant arran d’un blog que ha circulat últimament pel Facebook, i la pregunta que em faig i que Mr. Google no m’ha sabut respondre d’una manera concreta és: Quant dura el postpart?

La meva quarantena va ser molt entretinguda, vaig voltar molt i vaig parar poc per casa; ara veig que parir a l’estiu té avantatges així, suposo que d’haver-ho fet a l’hivern hagués estat tots els dies posteriors tancada i els dies m’haurien passat més lentament. Se m’hagués caigut la casa a sobre.
Ara bé, he de dir que el meu cos no estava al 100% i semblava que ningú no se n’adonés; caminar em cansava, estar dreta em cansava, i no fer migdiada era matador… Però anava fent i la mar de contenta.

Un cop acabades aquestes vacances vaig intentar agafar el ritme a la casa i al nen, adaptar-nos l’un a l’altre, saber que he de dutxar-me durant la seva migdiada de després d’esmorzar, experimentar amb els horaris aviam si aguanta una nit sencera (i fracassar), jugar i pensar què deu pensar ell…

Calvície postpart
Així queda el raspall després de pentinar-me….

Però és ara, passats tres mesos d’haver parit, que se m’està caient el cabell com mai, que continuo tenint fogots i encara em canso només de caminar tres carrers, que em llevo gairabé cada nit i moltes vegades fins passada més d’hora i mitja no puc tornar a dormir, i ja se m’ha acabat la baixa per maternitat.

Ara el petitet comença a interactuar, ho mira tot, li agrada que li expliquis les coses i tot just descobreix que pot agafar les joguines, i encara millor, que la mami li pot acostar i moure-les posant-li veus. És ara que comença a fer coses i descobrir el món que l’envolta i la gent que el cuida, i és ara que les lleis diuen que la cara que vegi quan juga no sigui la de la seva mare. Perquè la seva mare s’ha emancipat de la llar i això ens ha desvinculat de la criança dels nounats.

I parlo amb l’avantatge de qui ja no fa lactància materna, perquè les meves amigues que sí han superat la crisi dels tres mesos (je je je), planifiquen calendari en mà com alimentar a les seves criatures els propers dies. Planifiquen com endur-se un tirallets a la feina per tancar-se al lavabo i planifiquen també com introduïr biberons tot i que el pediatra els hagi dit que facin lactància materna. No és just. No, no, no. Ni natural.

Són suficients 16 setmanes per tenir cura d’un nounat? Són suficients 16 setmanes per tornar a estar al 100%? Estem en condicions de tornar a la feina? Sí, es clar que sí, no soc ni la primera ni la única que ho ha de fer, i n’hi ha moltes que cedeixen part de la baixa al pare i no passa res… Ara bé, és l’ideal? Imagino que el rendiment d’una persona que no dorm correctament no és el millor, però bé, és el que hi ha.
I si l’ OMS recomana la lactància materna fins els 6 mesos… per què l’estat no ho facilita? Perquè és només una recomanació? Com aquella de les vacunes de la grip A? …

Incentivar i invertir en polítiques en favor de la maternitat no és malbaratar, és invertir en la societat del futur. Aquesta generació que ha d’equilibrar la demografia i els ingressos i cotitzacions a la seguretat social i contribuïr al pagament dels serveis i les pensions.

Anuncis